La regeneració és un procés que consisteix en corregir, restaurar o recuperar cèl·lules o teixits fets mal bé, o que no funcionen al 100%, amb la intenció de mantenir el cos amb condicions de salut optimes o intentar arribar a l’estat ideal.
Durant els últims anys s’ha realitzat un gran avenç en el coneixement de mecanismes de regeneració. Clàssicament, s’ha considerat que la regeneració es pot deure a dos mecanismes diferents: la morfalaxi i la epimorfosi (fig. 1). Ens referim amb epimorfosi com a la restauració morfològica i funcional d’una estructura anatòmica perduda en un organisme adult mitjançant la formació d’un blastema. D'altra banda, el terme morfalaxis implica un dràstic remodelatge dels teixits preexistents de forma que part dels antics es transformen en aquells que s’han perdut. Es forma així un procés proliferatiu, és a dir, sense la formació d’un blastema en el fragment fet malbé. Per tant, quan ens referim a la regeneració de les aletes de peixos teleostis o de l’extremitat dels urodels, parlem d’epimorfosi i, per el contrari, quan parlem de la regeneració de la hidra parlem de morfalaxi.
|
Fig. 1. Exemples de regeneració en el món animal:
|
L’aspecte que fa diferenciar ambdós processos, és l’existència del blastema, concepte directament relacionat amb una proliferació cel·lular activa. Podem definir blastema com una massa de cèl·lules indiferenciades i proliferants que donaran a lloc a tots els teixits de l’estructura a regenerar. Generalment, resulta fàcil d’identificar per a ser un teixit no pigmentat format sota l’epiteli que cobreix la ferida i identificant-se en talls històlogics per la presència majoritària d’aquestes cèl·lules de morfologia indiferenciada i amb alta tassa de de divisió.
Actualment s’han realitzat nous estudis amb l’objectiu de classificar els processos de regeneració a través de marcatge cel·lular i d’expressió de gens exclusius de certs teixits. En l’actualitat, es considera que els processos de regeneració epimòrfica (1) i de morfalaxis no són excloents, però si és distingeixen per la presència o absència d’un blastema proliferatiu.
A més es creu que ambdós processos poden estar presents en diferents casos de regeneració d’un mateix organisme o inclús combinar-se, com en el cas del model de “regeneració intercalar”. Model que descriu la regeneració de la faringe de la planària a partir de cèl·lules aportades tat per el blastema com per cèl·lules de “teixit vell” (no derivants del blastema) i que redefineixen la seva identitat per transformar-se en cèl·lules específiques d’alguns dels teixits perduts mitjançant un procés de desdiferenciació.
Aquest model es basa en els estudis realitzats per un grup d’investigació, interessat en definir si la regeneració de la planària és un procés epimórfic o morfaláctic. Per això, van estudiar la expressió del gen de la cadena pesada de la miosina, que és un marcador específic del múscul de la faringe i per tant les cèl·lules que la expressen formen o formaran part d’aquest òrgan.En resum, aquests experiments demostren que els teixits regeneradors en la planària es formen a partir de cèl·lules noves provinents del blastema (epimorfosis) i de la redefinició de cèl·lules preexistents en l’amputació (morfalaxis). Les conclusions de l’estudi acaben amb l’estricta separació entre ambdós mecanismes regeneratius, trencant les fronteres artificials entre els dos processos naturals.
_______________
(1) Epimorfis: Desenvolupament en el qual tots els segments estan diferenciats a l’embrió abans de l’eclosió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada