CONCLUSIONS

L’objectiu d’aquest treball era fer un estudi sobre el procés de regeneració. Respondre les preguntes que van portar a fer-lo tal com s’ha presentant, així com ampliar el coneixement sobre aquest tema, ha estat la base del seu desenvolupament. La redacció del mateix ha volgut ser simple, però seriosa, amb l’objectiu d’apropar el seu contingut a un public general. És per això que han primat, tant en el bloc teòric com pràctic, exemples i estudis que demostren la importància de la regeneració a la natura. S’espera, doncs, que el lector pugui adquirir un coneixement de cada part i ajudar-se a fer-se a la idea d’aquesta importància.

Tot seguit, doncs, s’enuncien les diverses conclusions assolides per la realització dels estudis basats en les hipòtesis esmentades al principi del treball:

• La regeneració biològica és la restauració de teixits danyats o perduts, ja siguin òrgans o extremitats. Encara que existeixen aquests i d’altres exemples de regeneració cel·lular i/o tissular indicats en el contingut del treball, l’augment progressiu de la complexitat cel·lular entre grups d’animals fa que aquest procés esdevingui més difícil, donat que es perd la capacitat de totipotència per passar a un grau d’especifitat funcional que fa que desparegui aquesta opció de regeneració.

Hi ha 3 orígens principals de les cèl·lules regeneratives (33): a partir de cèl·lules mare, de desdiferenciació cel·lular i posterior rediferenciació normalment en el mateix tipus cel·lular i, finalment, de transdiferenciació. Les cèl·lules mare són cèl·lules indiferenciades que tenen una capacitat gairebé il·limitada de dividir-se i que poden diferenciar-se en un o més tipus cel·lulars diferents. Per desdiferenciació s'entén el procés cel·lular segons el qual cèl·lules diferenciades madures perden algunes de les seves característiques tornant a un estat més immadur que comporta que recuperin propietats típiques de cèl·lules progenitores, com és la capacitat de dividir-se. Un cop s'han desdiferenciat aquestes cèl·lules poden diferenciar-se de nou en un tipus cel·lular madur. Quan es diferencien en un tipus cel·lular madur diferent del tipus cel·lular original del que provenien es parla de transdiferenciació.

• A partir de la hipòtesi exposada al començament del treball, i amb el seguit d’estudis que s’han realitzat, s’ha comprovat que les proteïnes són necessàries per a la regeneració. Nombrosos estudis demostren aquesta importància. Les integrines, per una banda (34) estan relacionades en processos de regeneració tissular, donat que formen part d’un grup de molècules anomenades d’adhesió cel·lular (CAM, Cell Adhesion Molecules, del seu nom en anglès). Una altra, anomenada factor de creixement de l’hepatòcit (HGF), és clau en la capacitat regenerativa del fetge, ja que indueix diferents proteïnes embrionàries (Gilbert, 2003).

• Finalment, en relació amb la capacitat de regeneració en planàries, aquesta depèn de l’espècie en qüestió i de les condicions ambientals. Mantenen una població de cèl·lules mare totipotents adultes durant tota la seva vida, conegudes com neoblasts. Aquests es distribueixen pràcticament per tot el cos, el que fa que un petit fragment del mateix pugui regenerar una planària sencera en pocs dies. Quan és tallada, per exemple, en fragments, els neoblasts propers a la ferida augmenten la seva taxa de proliferació donant lloc a un gran nombre de cèl·lules que s'aniran diferenciant en tots els tipus cel·lulars necessaris per regenerar els teixits, òrgans i estructures perdudes. Aquestes, doncs, són les úniques cèl·lules que participen en aquest procés; si s’eliminen per radiació, perd a seva capacitat regenerativa i mor. Per tant, aquest fet demostra que no hi ha fenòmens de desdiferenciació.

______________
(33)  Cebrià, F. Base celular de la regeneración. Investigación y Ciencia, 2014.

(34)  Portal MEDMOL: http://medmol.es/temas/81/